PERE CALDERS I MERCÈ RODOREDA AUTOR-PROTAGONISTA-LECTOR

 

EL LECTOR, L'AUTOR D'UNA ALTRA NOVEL·LA, LA SEVA

Pere Calders i Mercè Rodoreda són dos grans autors catalans del segle XX. Tots dos, autors d’entreguerres, de postguerra i, tots dos, autors de contes. Dins dels llibres de contes, Calders va escriure Cròniques de la veritat oculta (1955), obra guanyadora del premi Víctor Català (1954), i Rodoreda va crear La meva Cristina i altres contes (1967), dues obres innovadores dins del recull literari del moment per diferents aspectes que tractarem d’analitzar en aquest assaig. Dins de l’obra de Calders ens hem aturat en el conte El principi de la saviesa i, dins l’obra de Rodoreda, en el d’Una carta. Llegides ambdues hi percebo semblances, però també diferències, l’una,  amb vistes al mar, amb el seu anar i tornar de les onades, de vegades tranquil, de vegades agitat, però ple de vida, l’altra obra, té vistes cap a la muntanya amb la seva olor fresca i ferm, carregat de força i de fades. I és que, segons Balaguer, el lector, és un autor que crea una altra realitat totalment diferent de l’obra llegida “el lector és el reflex de bona part de les característiques de l’autor”. (Balaguer, 2003)

Després dels anys trenta, la novel·la passa de ser un mirall de la societat i exponent de fenòmens intrínsecament psicològics a la figura d’un autor que es percep a través del reflex de la seva obra en altres lectors. Inicialment la novel·la moderna tendeix a ser un mirall del món, però més tard l’autor s’allunya de la literatura realista cap a la literatura ficcional, i es desplaçarà l’interès del novel·lista cap a l’acte de narrar i no tant cap a allò que narra. Durant l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, apareix una literatura més pamfletària que recull l’entorn més immediat “realisme històric”, cap als anys seixanta, amb el relaxament de la censura, la fundació d’editorials catalanes, el permís de traduir literatura estrangera al català, l’aparició de noves revistes catalanes, la formació d’organitzacions d’agitació cultural i els premis literaris, agafa gran popularitat la narrativa i el conte.

La nova tendència és la de crear models narratius de “visibilitat” interior dels personatges i la “invisibilitat” del narrador, Rodoreda per aconseguir això en el conte Una carta, empra l’epístola com a recurs per evitar el narrador omniscient, Calders en El principi de la saviesa empra el narrador-protagonista que explica en primera persona tot el que li passa.

Amb tot, hi ha un canvi de paradigma pel que fa a la versemblança a la coherència i a l’autoria, i tal com diu Balaguer (2003), “els trets propis de l’autor es comencen a dispersar a través dels personatges, [...] representats per diferents narradors, sinó uns personatges que es caracteritzen per portar unes marques que els assimilen a trets parcials de l'autor”. I no són només els trets de l’autor els que es distribueixen en els personatges també els del lector. En el conte de Rodoreda, la protagonista, confessa viure llunys de tot el que és convencional, però al final la realitat li fot una sacsada, la vida de l’autora també va estar marcada per allunyar-se del convencional[1], i quantes persones-lectores no  hauran viscut situacions similars.

L’objectivisme s’ha vingut a referir a la narració en tercera persona, amb un distanciament extern i sense cap mena d’interpretació. S’empra la caracterització dels personatges a través dels seus comportaments i els diàlegs, l’enfocament múltiple, la simultaneïtat... L’objectivisme també esdevé una representació del món determinada. Però aquesta representació a estat qüestionada pel fet que “la percepció del món per a l’home ha estat sempre subjectiva” (Vall, 1996), plantejat des del punt de vista que l’univers literari és sempre imaginari i, és que, tal com apunta Pedrolo, l’objectivitat no passa d’ésser una bona intenció i considera que el defecte més gran dels objectivistes és la “manca d’atenció al món interior” (Vall, 1996). L’objectivisme porta oblidar l’home, els protagonistes no tenen profunditat i es mostren simples i primitius. La seva aparició data als anys vint i trenta com reacció de la novel·la psicològica.

Rodoreda serà una de les autores amb preferència per la novel·la psicològica, trenca amb l’objectivisme, sobretot en les seves obres més recents, i ho fa tant pel que fa al món, com pel que fa a la tècnica (Valls, 1996). A l’obra Una carta, la protagonista li parla al seu metge dels seus pensaments cap al seu home i del judici que fa cap a ella mateixa pel fet de tenir aquests pensaments “El que em passa ho porto tan dins i em fa tornar tan boja que per força podré explicar-me amb lletres”(Rodoreda: 39). En aquesta obra, la protagonista és una dona –com en totes llurs obres- “minúscula”, ingènua, innocent i impotent davant el seu destí. Rodoreda amb les seves dones vol fer visible les dificultats que aquestes tenen en general. Amb la imaginació sap transformar llur món ambigu en un altre de només insinuat i matisat tot emprant la ironia.

“En una sèrie d’articles publicats a “Serra d’Or” entre juliol i desembre del 1966, Calders reclama la total llibertat per al somni”.  Calders se sent lliure de qualsevol compromís llevat del de l’art, i veu en la literatura un espai per a desenvolupar l’experimentació, un desdoblament de la realitat anomenat “realisme màgic”. Aprofundeix dins el fantàstic sense deixar  d’utilitzar l’humor, ens posa en contacte amb l’insòlit, un món alternatiu per a fugir d’una realitat trista. L’insòlit, la realitat meravellosa, la fantasia, l’humor, successos sobrenaturals sons alguns dels ingredients que empra Calders en els seus contes per encarar-se a dos dels temes centrals de la seva obra, la preocupació per l’home “Hi ha criminals a qui el pleniluni exacerba la maldat, i gent com vós i com jo que en una nit com la d’avui es veuen empesos per una força puixant i farien... Què sé jo” (Calders: 48) i el descrèdit del coneixement humà “Esbrinem qui és, busquem-lo i l’ajudarem cristianament” (Calders: 51). Tot amb el problema de la veritat i de la certesa del món objectiu, hi ha una veritat que no és l’aparent “Amb el filòsof com abans amb el lladre, també lligarem amistat.” (Calders: 68). Potser Calders intenta fugir de la seva trista realitat, l’exili, i potser, també, aquest conte qüestiona el que és capaç de fer l’ésser humà, fins i tot, crear una guerra. Tant l’obra de Calders com la de Rodoreda hi projecten l’interior dels seus autors (autor-personatge).

Rodoreda i Calders s’allunyen dels paràmetres clàssics del gènere conte on predomina la màgia i la moralitat i l’objectivitat per emprar l’element insòlit i humorístic i en el cas de Rodoreda també irònic. A l’obra Una carta, la protagonista li escriu al seu metge explicant-li tot allò que pensa del seu marit i el desig de veure’l mort “i, mentre ell anava a buscar l’escala al porxo, vaig pensar: així reventis.” (Rodoreda: 40) i, inclús, es confessa responsable d’aquesta mort causada pels seus poder de bruixa “se m’hagués acudit de pensar: que volin! Els corbs de l’arbre [...] van començar a fugir de les branques” (Rodoreda: 43). En el cas de Calders, el fet que un home trobi una mà al seu porxo, que no avisi a la policia, que fiqui un anunci als diaris per cercar al propietari de la mà, que hi vagi la gent i hi trobi tota mena de coses estranyes dins del seu jardí, que es faci amic d’un lladre. Tot allunyat de la recerca de moralitat típica dels contes i que construeix la seva història a partir de la ficció pura, en aquest conte cap dels personatges ni dels llocs s’apropen a la realitat.

L’estructura, en el cas de Rodoreda també s’allunya de la convencional: plantejament, nus i desenllaç. La proposta és una estructura que es basa en la força del discurs del personatge dins un món il·lusori que es barreja amb la crua realitat. En el cas del conte de Calders sí que hi trobem l’estructura clàssica encara que plena de particularitats: home ric troba una mà, posa un anunci al diari i el consell de l’últim visitant com a desenllaç.

Per concloure, les dues obres estan plenes d’imaginació i de fantasia com a elements de superació del realisme i apropant-se a un món interior tant de l’autor com del lector. Un acte creador, un procés de recerca de la pròpia identitat. Els autors deixen entreveure, mostren les coses en comptes d’explicar-les (tècnica flaubertiana). Hem vist que empren recursos diferents però al cap i a la fi cercant desdibuixar la realitat objectiva i cercant endinsar-se en la complexitat de la societat i per consegüent de l’ésser humà. En llegir l’obra de Rodoreda, el món psicològic m’embolcalla i m’atansa a qüestions del món interior femení, la seva complexitat i dificultat, l’obra de Calders, no et deixa indiferent, et fa pensar en tots aquests personatges tan variats i simbòlics com en el seu escenari excèntric tot sabent que res està fet a la lleugera encara que aparentment només sembli un escenari ampul·lós i bigarrat. Tot amb una pinzellada molt particular de la collita de la meva imaginació i percepció, és clar.

 

Bibliografia

Arnau, C. (2003). Barcelona a les novel·les de Mercè Rodoreda. Revista de Catalunya.

Balaguer, J. (2003). Calders i l’autor de Déu. Publicacions de Abadia de Montserrat. Barcelona.

Busquets, Ll. (1984). Consideracions sobre “Cròniques de la veritat oculta”. Gra de Fajol. Núm. 10.

Calders, P. (1955). Cròniques de la veritat oculta. Edicions 62. Barcelona.

Campillo, M. (1990). Estudi introductori. Dins: Pere Calders, Unitat de xoc. Edicions 62. Barcelona.

Casacuberta, M. (2005). Soles a la ciutat. L’Avenç. Barcelona.

David, R. (2016). Narració, dins Rotger, Neus (coord). [Recursos d'aprenentatge] L'ABC dels Estudis Literaris. Termes crítics per a l'estudi de la literatura. Barcelona: Oberta Publishing. https://materials.campus.uoc.edu/cdocent/PID_00229918/

Rodoreda, M. (1967). La meva Cristina i altres contes. Edicions 62. Barcelona.

Vall, X. (1996). L’objectivisme en la narrativa catalana de postguerra. Dins AA.DD.m Actes del desè col·loqui internacional de llengua i literatura catalanes. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona.

Vidal, J. (1979). crítica del llibre Cròniques de la veritat oculta de Pere Calders. Canigó. Núm. 617.

TV3. (2003). Pere Calders, L’home dibuixant. Dins la sèrie “El meu avi” de TV3. [recurs d’aprenentatge]. https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-meu-avi/pere-calders-lhome-dibuixant/video/3450151/

TV3. (2004). Mercè Rodoreda. Dins la sèrie “El meu avi” de TV3. [recurs d’aprenentatge]. https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-meu-avi/merce-rodoreda/video/172199/

 

---

[1] La vida de Mercè Rodoreda va estar plena de dificultats, va tenir que viure a l’exili passant d’al·lota benestant a supervivent.

#Mercè Rodoreda

 RODOREDA I EL FANTASIEIG

 

La fantasia, aquell somni diürn màgic que també hi apareix als somnis nocturns. Però, què és el fantàstic? Per què ens produeix plaer aquest món llunyà i irreal? Freud relaciona el plaer de jugar del nen amb el món creatiu del poeta, pel fet que la fantasia és creada per tal de substituir el plaer no satisfet en l’adult. Així, el poeta mitjançant la narració «juga» igual que ho fa un nen, crea un món de fantasia que està acceptat per la societat i, mitjançant la creació fantàstica, compleix un desig insatisfet. Els quals s’han creat per allò a què ha hagut de renunciar a la seva vida, allò que li ha provocat patiment ho transforma en un món on aquesta sofrença es disfressa en qualsevol altra cosa per tal de donar-li plaer. Igual que en l'elaboració del somni on apareix el contingut oníric latent i contingut oníric manifest «el desplaçament oníric i la condensació del somni són els dos manobres a 1' activitat dels quals podem atribuir d'una manera cabdal la configuració del somni» (Freud, 1885, 40). És a dir, darrere dels personatges i de les situacions, els autors literaris creen la seva «Katharsis». És el cas de la literatura psicològica moderna de la qual és màxim exponent l’autora catalana Mercè Rodoreda. En les següents línies tractarem de relacionar l’obra de Freud amb l’obra de Rodoreda, concretament amb el conte «el mar» dins de «La meva Cristina i altres contes» (2020), per tal d’aprofundir en el fantàstic rodoredià.

Segons Freud, l’adult quan deixa de jugar substitueix el plaer del joc pel plaer de les fantasies, les quals són producte de l’ésser infeliç «Els desigs insatisfets són les forces motrius de les fantasies, i cada fantasia específica és l'acompliment d'un desig» (Freud, 1924: 19). El poeta és el més alt representant de creació d’aquestes fantasies, que mitjançant l’heroi fa realitat els desitjos emmascarats de l’autor. I, inclús en aquelles obres en què l’heroi és un individu passiu, de qualitats «excèntriques», «en les quals el Jo també es conforma amb el simple paper d'espectador» (Freud, 1924, 21), dins les quals ens agradaria aprofundir, com l’autora les combina amb el fantàstic. L’obra de Mercè Rodoreda, en la seva primera etapa és fortament influenciada per la narrativa moderna «d’endinsar-se en la intimitat dels seus personatges» (Arnau, 1998, 216) i també per la realitat i, inclús, en alguns d’aquests contes «s’emmiralla l’exili» que va patir l’autora (Arnau, 1998, 219) com és el cas d’«Orleans tres quilòmetres», en altres contes Rodoreda explica la vida d’amics i familiars o persones que coneix directament o indirectament. En el seu segon recull de contes, Rodoreda aconsegueix un allunyament de la realitat per apropar-se més a la fantasia. Rodoreda, va manifestar que, a causa d’una decepció profunda sense especificar quina, va començar a escriure contes més fantàstics (Arnau, 1998, 228). Segons Arnau, Rodoreda empra l’element fantàstic amb uns personatges que acostumen a viure al marge de la realitat quotidiana i inclús en la soledat extrema que crearà personatges marginats «l’origen dels quals acostuma a ser una obsessió» (Arnau, 1998, 229) i els quals se senten dins d’un món estrany que els desemboca a viure històries fantàstiques de follia o bruixeria. La mort és un altre tema que Rodoreda empra per a representar les inquietuds i pors que habiten l’ànima humana i que l’ajuden a crear un ambient fantàstic dins dels seus contes.

En el conte «El mar» dins «la meva cristina i altres contes» Dos homes s’hi troben i parlen sobre la vida tot fent servir el mar com a punt de connexió per a explicar les seves inquietuds. El personatge alt i ben plantat sent preferència pel mar mentre que l’altre amb aspecte malaltís sent atracció pels portaavions, tot amb tot, els dos temes són una metàfora de les seves personalitats, l’alt de més tranquil·la i l’amic de més inquieta, tots dos s’asseguen en un banc al costat d’una dona que li dona menjar a una cadernera que té dins una gàbia. El diàleg entre els dos amics podríem catalogar-lo d’obsessiu, l’un amb el mar i l’altre amb els successos bèl·lics, la dona amb la gàbia que explica l’aparició del seu marit com si fos un fantasma també la podríem qualificar de follia. Segons Arnau, Rodoreda empra la flama i la por com a elements fantàstics, «una figura fantasma a dins d’un llençol que li venia balder i que es movia com la flama d’una espelma amb el vent» (Rodoreda, 2020, 33). En el conte de Rodoreda, els dos homes observen passivament el patiment que explica la dona i l’infortuni dels dos nens perduts «Miri, que la mare dels nens ensenyi el que vulgui. Tant se me’n dóna.» (Rodoreda, 2020, 39), aquest comportament de l’heroi excèntric que veu com espectador el patiment dels altres, segons Freud, és degut al fet que el Jo del poeta també es conforma en ser un espectador. La por, Rodoreda també la introdueix sovint escenificant un món estrany «És que a dins hi ha pobles ensorrats: és que jo no puc mirar aquest desfici de l’aigua sense quedar regirat de dalt a baix» (Rodoreda, 2020, 23). Però, d’on l’autora n’extreu el rovell de l’ou és en les foscors de l’ànima, en les culpes, els pecats, les obsessions, els secrets. «i de seguida pregunta per la Carlota, la nostra filla, que va morir de pulmonia als quinze anys, i em carregue les culpes a mi» (Rodoreda, 2020, 34).

Rodoreda en el recull de llur obra, el somni és ben present, les narracions oníriques dins de  llurs contes tenen un valor essencial. Rodoreda acostuma a relacionar el somni amb el color blau com en el conte «una fulla de gerani blanc» on el protagonista al final del relat és «embolcallat per un ambient oníric de característic color blau» (Arnau, 1998, 233). I, que potser Rodoreda l’ha relacionat amb l’amor o amb la mort?, així com el color blanc el relaciona amb l’ànima, amb el traspàs tal com ens fa saber Arnau, el blau sembla ser l’avantsala de tot allò misteriós. Així doncs, els somnis són per a Rodoreda una eina, un mitjà per a expressar els deliris dels seus personatges, els seus traumes i desitjos, i també per a crear un ambient més fantàstic. També els empra per crear un contrast entre la realitat i la fantasia, o inclús per a aprofitar la fina línia que existeix entre la vigília , el somni i la realitat «Una nit em vaig quedar cega, ben cega [...] d’entremig del negre [...] es va anar acostant una figura fantasma» (Rodoreda, 2020, 33).

Tot amb tot, la Mercè Rodoreda empra els trets fantàstics sobretot en l’obra «La meva Cristina» i s’allunya de la narració més autobiogràfica feta fins a «Vint-i-dos contes». Rodoreda se submergeix en les profunditats de l’ànima humana, en la solitud, en la manca d’afecte, en la por, les culpes, les obsessions, les guerres, la mort. El que hi ha d’amagat darrere d’aquests elements, potser, tal com diu Arnau, «hi ha una experiència de la vida, una visió del món, una visió, aquí, des de la soledat» (Arnau, 1998, 238). Llavors, seguint la línia de Freud, aquests personatges passius, excèntrics són una necessitat de l’autora per a cercar el plaer? Un plaer d’allunyar-se del món perquè aquest li ha fet mal? Freud (1885) diu que darrere de les narracions l’autor cerca el plaer d’allò que no ha pogut aconseguir en la seva vida real, que després es manifesta durant el somni, i que s’oculta amb la condensació i desplaçament. També l’obra rodoreriana sembla un «jeroglífic» de paraules i situacions condensades i desplaçades per censurar allò que pateix l’autora, i que tal com ella mateixa va manifestar, va ser aquella decepció el que hi ha darrere de les seves fantasies. El que és clar, és que la narrativa rodoredina és tràgica, els seus personatges amaguen secrets i traumes, en definitiva és «un drama punyent» (Arnau, 1998, 223). Darrere la seva narració existeix l’autora que sent una atracció per la soledat i l’amor viscut de manera dolorosa, i pel record lligat a la infantesa, però, també té una gran sensibilitat i capacitat per a crear una escenificació màgica de la natura que explica la seva passió per les flors. Bé, amb conclusió i seguint el fil de Freud, sembla que darrere del fantasieig del poeta hi ha l’adult que mira d’esquitllentes el nen que un dia va ser, que jugava feliç. «Potser escric per afirmar-me, per sentir que sóc»

Bibliografia

Arnau, C. [Carme]. (1998). "Mercè Rodoreda, contista (1933-1974). Una aproximació a la seva evolució i influències".Actes del primer Simposi Internacional de Narrativa Breu, a cura de V. Alonso, A. Bernal i C. Gregori, València: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. (pp. 215-239). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Freud, S. [Sigmun]. (1924). El poeta i el fantasieig, trad. Josep Murgades, (pp. 17-23). Els Marges.

Freud, S. [Sigmun]. (1885). L’elaboració del somni. A Freud, S. [Sigmun]. La interpretació dels somnis. Trad. Joan Leita. (pp. 9-41). Barcelona: Empuries.

Rodoreda, M. [Mercè]. (2020). El mar. A Rodoreda, M. [Mercè]. La meva Cristina i altres contes. (pp. 21-41). Edicions 62. Barcelona.

Rodoreda, M. [Mercè]. (2019). Vint-i-dos contes. Edicions 62. Barcelona.

Diada de Sant Jordi

 

EL VIATGE DE GAIA

 CAPÍTOL II

El vel de Maia

Els homes més forts són els que

 s’han plantejat com és la realitat.

                                     Platón

El pes, l’olor, i aquell món alternatiu a la seva realitat a l’altre costat de la tapa, tot guardat dins d’un espai tan petit que hi cabia a la seva ma, carregat de miler de matisos que  construïen lletra a lletra un món imaginari dins seu, com per art de màgia, on cada finíssima pàgina podia refugiar amor…, odi, venjança, perdó, misteri, claredat, vida, mort, llum, foscor, alegria, tristesa. Aquell món que podia viure sense perill i sense moure’s d’aquell butacò mollenc i segur, en aquell racó on la llum arriba de la finestra quan era dia o de la lampareta quan era fosc, però llum sempre hi havia en aquell racó.  Maia passava hores gaudint del seu hobby preferit mentre a la seva vida les hores li eren buides, flonges i insípides. L’ofici de mare, que sempre li havia omplert els racons de núvols de cotó de sucre ara només li havia deixat el record del sabor i el pal a la ma. La seva jornada s’havia reduït a unes poques hores a la setmana. El seu fill ja contava vint-i-cinc anys i s’havia independitzat feia uns mesos. Casa seva tenia dos habitacions, una cuina i dos lavabos que el seu cos habitava durant unes hores del dia i una tercera estança que s’obria pas amb una estora de fibres vegetals ordida amb fils de lli de color marró fumat que esmorteïen les trepitjades cap a la butaca vintage amb estructura de fusta gastada i encoixinada en color crema descans encarada al finestral de porticons de color blanc oberts per rebre la claror que il·luminava una estrada de ferro gastat, suport per a la torreta de lliris blancs, companyia inseparable del llibre que descansava damunt de la tauleta de canyes de riu amb base de fusta, i del butacó, només el quadre abstracte amb esquitxades confortables  que guaitava a la paret del darrera de la butaca, era l’únic testimoni dels portals que allà s’obrien, allà tot era possible, centenar de portes a un altre món restaven enquadernades a l’estanteria esperant ser obertes. Allà en aquell racó és on es perdia la seva ànima.

 Allà en aquell racó és on es perdien els seus pitjors records.

Feia una setmana de l’incendi i la mort del seu marit quan caminant sense rumb es va trobar amb què va anar a parar davant del que va ser casa seva i que ara no era més un derelicte enfonsat sota un mar de cendres. Maia es va tirar a terra sanglotant sense consol, el seu pensament revivia una vegada i una altra els últims esdeveniments que li havien fet anar aigua avall.

– Quina probabilitat hi havia perquè li succeeixin a una mateixa persona, en tan poc temps, tal magnitud de tragèdies?

Quan a la fi es va relaxar, va anar aixecant de mica en mica el seu rostre. Duia ses ombres mortes, la seva cara reflectia tot el patiment que estava passant. Els seus ulls cansats estaven apagats i amb un lleuger color vermell a l’escleròtica i en les parpelles, les ulleres d'un profund color beix fosc acompanyades d'una inflamació considerable sobresortien més que les seves pestanyes, la seva pell s'havia tornat pallosa i l’expressió dels seus llavis, blanquejats i esquerdats, era obliqua de tristesa, tenia els cabells lligats amb una cua embullada. Mai s’havia vist en aquelles condicions, ella sempre tan alegre i presumida, mai deixava res a l'atzar, tot ben col·locat, acolorit, planxat ... I Zas!, en qüestió de minuts la teva vida se’n va per l’aigüera.

Entre paraules tenyides de pena, que fins i tot donaven la sensació de ser massa pesades per sortir de la seva boca, i mirant el sostre com si hi hagués algú, es lamentava de tot el que havia esdevingut amb detall. Però en el transcurs del seu monòleg intern, Maia va canviar el seu estat d'ànim i la tristesa va donar pas a la ràbia mentre  recordava tot el que li havia passat, i això feia que l'energia i l'expressió del seu rostre canviessin, fins i tot podria dir-se que semblava més animada ...

–Oh, nit que m’has robat!

–Oh, nit que has portat so de mort!

–Oh, nit per què has encès la llum?, perquè la mort pugui passar?

Murmurava paraules a l'aire, sense rumb, amb llenguatge teatral i arcaic fins i tot. Semblava que la tragèdia i les llegendes l’havien trastocat. Al poc Maia es va quedar pensativa, absorta, amb la mirada perduda...

CONTES PER A L'ÀNIMA, INTRODUCCIÓ

Tot Desprogramant la ment 

Deixar de fixar-nos en aquella volva de pols que ens molesta per començar a centrar l’atenció en el paradís que tenim davant dels ulls, és la nostra missió vital. Descobrir que dintre nostre hi ha un món que ni imaginem, és la finalitat d’aquesta creació que llegeixes. 

Per fer un tast, abans de passar al primer plat, hem de parar compte precisament a allò que mengem, però també a allò que pensem, a allò que llegim, a allò que veiem, a allò que diem, a allò que fem i a allò que comprem. Cuidar-nos serà el nostre primer mos d’amor. 

Es té la falsa creença que tot ens ha de sortir bé per imposició, i a més, sense mèrit ni esforç propis. I res més llunyà de la realitat, ja que un canvi al nivell del que parlem no és una tasca fàcil, sinó que s’ha de treballar diàriament. I és aquí on baixem del tren. Perquè no volem coses ni gaire llargues ni gaire difícils per millorar. Paradoxalment som capaços de enfonsar-nos en problemes eterns per patir. 

Molts dels llibres que giren al voltant del despertar, sovint empren paraules i conceptes força enrevessats i abstractes. Això dona peu al fet que creguem que adquirir un estat d’equilibri, serenitat o pau estigui reservat per a uns pocs privilegiats, i que la resta de persones pensem que no puguem assolir mai aquest estat. Doncs, si bé és cert que no resulta una tasca fàcil, cal remarcar que tampoc és inabastable. 

Viure conscientment o en un estat de pau, si es prefereix l’expressió, és un procés que necessita la nostra màxima atenció. No pots aconseguir i mantenir aquest estat anant a un curs, un retir, classes de meditació, etc. durant una setmana i després retornar als antics hàbits i pretendre que aquest estat de consciència perduri. Això seria com demanar-li a un malalt de gastritis que durant una setmana es mediqui, faci dieta i dir-li que, després d’aquest període, torni a menjar les mateixes llepolies de sempre, tot assegurant-li que no emmalaltirà. Escollir el camí del creixement interior no és una idea, ni un hobby. És una forma de vida on cada element forma part del tot, on pots submergir els peus a la riba de l’univers. 

Però abans no atenys certa profunditat en aquesta nova dimensió cap a on camines, fins que arriba a una profunditat, cal posar fil a l’agulla amb la màxima atenció, sinceritat, coherència, acceptació, profunditat, estimació, respecte i agraïment. 

M’agradaria acompanyar-te, de la mà de les faules següents, a treure l’entrellat, ajudar-te a què iniciïs el teu propi camí i, sobretot, a comprendre’l. A alliberar el teu valuós món interior a través dels contes, que són una eina entranyable. Meravellosa.

Chandra Marpez

CUENTOS PARA EL ALMA, INTRODUCCIÓN

 Desprogramando la mente 

Dejar de centrarnos en esa mota de polvo que nos molesta para empezar a centrar nuestra atención en el paraíso que tenemos delante de nuestros ojos, es nuestra misión vital. Descubrir que en nuestro interior hay un mundo que ni imaginamos, es la finalidad de esta creación que estás leyendo. 

Para hacer una degustación, antes de pasar al primer plato, debemos prestar atención precisamente a lo que comemos, pero también a lo que pensamos, a lo que leemos, a lo que vemos, a lo que decimos, a lo que hacemos y a lo que compramos. Cuidarnos será nuestro primer bocado de amor. Se tiene la falsa creencia que todo nos tiene que salir bien por imposición, y además, sin mérito ni esfuerzo personal. Y nada más lejos de la realidad, ya que un cambio al nivel que estamos hablando no es tarea fácil, sino que debemos trabajar diariamente. Y es aquí donde nos bajamos del tren. Porque no queremos cosas ni demasiado largas ni demasiado difíciles para mejorar. Paradójicamente, somos capaces de hundirnos en problemas eternos para sufrir. 

Muchos de los libros que tratan el tema del despertar, a menudo usan palabras y conceptos bastante rebuscados y abstractos. Eso da pie al hecho de creernos que adquirir un estado de equilibrio, serenidad o paz está reservado para unos pocos privilegiados, y que para el resto de las personas, ese estado, está vetado. Aunque es cierto que no resulta tarea fácil, es preciso subrayar que tampoco es inalcanzable. 

Vivir conscientemente o en un estado de paz, si se prefiere la expresión, es un proceso que necesita de nuestra máxima atención. No puedes conseguir y mantener este estado asistiendo a un curso, un retiro, clases de meditación, etc. durante una semana y después regresar a tus antiguos hábitos y pretender que este estado de consciencia perdure. Esto sería como pedirle a un enfermo de gastritis que durante una semana se medique, haga dieta y que, después de este periodo, vuelva a comer las mismas porquerías de siempre, asegurándole que no enfermará. Escoger el camino del crecimiento interior no es una idea, ni un hobby. Es una forma de vida donde cada elemento forma parte de un todo, donde puedes sumergir los pies en la orilla del universo. 

Pero antes de que consigas cierta profundidad en esta nueva dimensión hacia la que caminas, debes poner toda tu intención en conseguir darte atención, sinceridad, coherencia, aceptación, profundidad, amor, respeto y agradecimiento. Me gustaría acompañarte de la mano de las siguientes fábulas, a profundizar, e incluso ayudarte a que inicies tu propio camino y, sobretodo, a comprenderlo. A liberar tu maravilloso mundo interior a través de los cuentos, que son una herramienta entrañable y maravillosa.

Chandra Marpez

EL VIATGE DE GAIA

 

                                                                           CAPÍTOL I

Sense el coneixement, sense comprendre el treball

i les funcions de "la màquina", l’home no pot ser lliure,

no pot governar-se a si mateix i

sempre continuarà sent un esclau.

                                                                       

                                                                                           George Gurdjieff

Tot estava en silenci, un silenci dictador, tant com per executar qualsevol sentència a tot aquell que s’atrevís a trencar-lo. El paisatge blanc i gebrador acompanyava a la perfecció l’absència de sons, els tímids raigs de sol no tenien ànims ni per sortir, ni tan sols el vent mostrava ganes de ballar. Es podien veure els ocells tremolar, però no de fred, més aviat era com si intuïssin el perill de mort. Només la por s’arrossegava... ziga-zaga, ziga-zaga.

La pots sentir?, Jo he vist aquest lloc o un de molt semblant. Crec que va ser quan era petita i estava a les fosques. O, potser va estar quan llegia a Poe. O, aquell primer dia de feina. No, crec que va ser quan va morir la mare... Segurament l’he sentit al llarg de tota la meva vida.

Lontana/ apartada/ distant/ llunyana/ remota/ s’amagava una casa.

Qui hi vivia? No tingueu pressa en conèixer-lo, un personatge així, és millor que no aparegui en les nostres vides ni en lletres. Però si creus que del destí no és pots defugir, tard o d’hora te’l trobaràs.

Per què? Tu mateix ho esbrinaràs. Tot al seu temps.

Només un crit va tenir la valentia de fer-se pas per aquella inhòspita regió. Vaig obrir els ulls, però no em podia moure.

Chandra Marpez

07/11/2021

www.facebook.com/mitablaesmeralda