EL LECTOR, L'AUTOR D'UNA ALTRA NOVEL·LA, LA SEVA
Pere Calders i
Mercè Rodoreda són dos grans autors catalans del segle XX. Tots dos, autors d’entreguerres,
de postguerra i, tots dos, autors de contes. Dins dels llibres de contes,
Calders va escriure Cròniques de la
veritat oculta (1955), obra guanyadora del premi Víctor Català (1954), i
Rodoreda va crear La meva Cristina i
altres contes (1967), dues obres innovadores dins del recull literari del
moment per diferents aspectes que tractarem d’analitzar en aquest assaig. Dins
de l’obra de Calders ens hem aturat en el conte El principi de la saviesa i, dins l’obra de Rodoreda, en el d’Una carta. Llegides ambdues hi percebo
semblances, però també diferències, l’una,
amb vistes al mar, amb el seu anar i tornar de les onades, de vegades
tranquil, de vegades agitat, però ple de vida, l’altra obra, té vistes cap a la
muntanya amb la seva olor fresca i ferm, carregat de força i de fades. I és
que, segons Balaguer, el lector, és un autor que crea una altra realitat totalment
diferent de l’obra llegida “el lector és el reflex de bona part de les
característiques de l’autor”. (Balaguer, 2003)
Després dels anys
trenta, la novel·la passa de ser un mirall de la societat i exponent de
fenòmens intrínsecament psicològics a la figura d’un autor que es percep a
través del reflex de la seva obra en altres lectors. Inicialment la novel·la
moderna tendeix a ser un mirall del món, però més tard l’autor s’allunya de la
literatura realista cap a la literatura ficcional, i es desplaçarà l’interès
del novel·lista cap a l’acte de narrar i no tant cap a allò que narra. Durant
l’esclat de la Guerra Civil Espanyola, apareix una literatura més pamfletària
que recull l’entorn més immediat “realisme històric”, cap als anys seixanta,
amb el relaxament de la censura, la fundació d’editorials catalanes, el permís
de traduir literatura estrangera al català, l’aparició de noves revistes
catalanes, la formació d’organitzacions d’agitació cultural i els premis
literaris, agafa gran popularitat la narrativa i el conte.
La nova tendència
és la de crear models narratius de “visibilitat” interior dels personatges i la
“invisibilitat” del narrador, Rodoreda per aconseguir això en el conte Una carta, empra l’epístola com a recurs
per evitar el narrador omniscient, Calders en El principi de la saviesa empra el narrador-protagonista que
explica en primera persona tot el que li passa.
Amb tot, hi ha un
canvi de paradigma pel que fa a la versemblança a la coherència i a l’autoria,
i tal com diu Balaguer (2003), “els trets propis de l’autor es comencen a
dispersar a través dels personatges, [...] representats per diferents narradors,
sinó uns personatges que es caracteritzen per portar unes marques que els
assimilen a trets parcials de l'autor”. I no són només els trets de l’autor els
que es distribueixen en els personatges també els del lector. En el conte de Rodoreda,
la protagonista, confessa viure llunys de tot el que és convencional, però al
final la realitat li fot una sacsada, la vida de l’autora també va estar marcada
per allunyar-se del convencional[1], i
quantes persones-lectores no hauran
viscut situacions similars.
L’objectivisme s’ha
vingut a referir a la narració en tercera persona, amb un distanciament extern
i sense cap mena d’interpretació. S’empra la caracterització dels personatges a
través dels seus comportaments i els diàlegs, l’enfocament múltiple, la
simultaneïtat... L’objectivisme també esdevé una representació del món
determinada. Però aquesta representació a estat qüestionada pel fet que “la
percepció del món per a l’home ha estat sempre subjectiva” (Vall, 1996), plantejat
des del punt de vista que l’univers literari és sempre imaginari i, és que, tal
com apunta Pedrolo, l’objectivitat no passa d’ésser una bona intenció i
considera que el defecte més gran dels objectivistes és la “manca d’atenció al
món interior” (Vall, 1996). L’objectivisme porta oblidar l’home, els
protagonistes no tenen profunditat i es mostren simples i primitius. La seva
aparició data als anys vint i trenta com reacció de la novel·la psicològica.
Rodoreda serà una
de les autores amb preferència per la novel·la psicològica, trenca amb
l’objectivisme, sobretot en les seves obres més recents, i ho fa tant pel que
fa al món, com pel que fa a la tècnica (Valls, 1996). A l’obra Una carta, la protagonista li parla al
seu metge dels seus pensaments cap al seu home i del judici que fa cap a ella
mateixa pel fet de tenir aquests pensaments “El que em passa ho porto tan dins
i em fa tornar tan boja que per força podré explicar-me amb lletres”(Rodoreda:
39). En aquesta obra, la protagonista és una dona –com en totes llurs obres-
“minúscula”, ingènua, innocent i impotent davant el seu destí. Rodoreda amb les
seves dones vol fer visible les dificultats que aquestes tenen en general. Amb
la imaginació sap transformar llur món ambigu en un altre de només insinuat i
matisat tot emprant la ironia.
“En una sèrie d’articles
publicats a “Serra d’Or” entre juliol i desembre del 1966, Calders reclama la total
llibertat per al somni”. Calders se sent
lliure de qualsevol compromís llevat del de l’art, i veu en la literatura un espai
per a desenvolupar l’experimentació, un desdoblament de la realitat anomenat
“realisme màgic”. Aprofundeix dins el fantàstic sense deixar d’utilitzar l’humor, ens posa en contacte amb
l’insòlit, un món alternatiu per a fugir d’una realitat trista. L’insòlit, la
realitat meravellosa, la fantasia, l’humor, successos sobrenaturals sons alguns
dels ingredients que empra Calders en els seus contes per encarar-se a dos dels
temes centrals de la seva obra, la preocupació per l’home “Hi ha criminals a
qui el pleniluni exacerba la maldat, i gent com vós i com jo que en una nit com
la d’avui es veuen empesos per una força puixant i farien... Què sé jo”
(Calders: 48) i el descrèdit del coneixement humà “Esbrinem qui és, busquem-lo
i l’ajudarem cristianament” (Calders: 51). Tot amb el problema de la veritat i
de la certesa del món objectiu, hi ha una veritat que no és l’aparent “Amb el
filòsof com abans amb el lladre, també lligarem amistat.” (Calders: 68). Potser
Calders intenta fugir de la seva trista realitat, l’exili, i potser, també,
aquest conte qüestiona el que és capaç de fer l’ésser humà, fins i tot, crear
una guerra. Tant l’obra de Calders com la de Rodoreda hi projecten l’interior
dels seus autors (autor-personatge).
Rodoreda i Calders
s’allunyen dels paràmetres clàssics del gènere conte on predomina la màgia i la
moralitat i l’objectivitat per emprar l’element insòlit i humorístic i en el
cas de Rodoreda també irònic. A l’obra Una
carta, la protagonista li escriu al seu metge explicant-li tot allò que
pensa del seu marit i el desig de veure’l mort “i, mentre ell anava a buscar
l’escala al porxo, vaig pensar: així reventis.” (Rodoreda: 40) i, inclús, es
confessa responsable d’aquesta mort causada pels seus poder de bruixa “se
m’hagués acudit de pensar: que volin! Els corbs de l’arbre [...] van començar a
fugir de les branques” (Rodoreda: 43). En el cas de Calders, el fet que un home
trobi una mà al seu porxo, que no avisi a la policia, que fiqui un anunci als
diaris per cercar al propietari de la mà, que hi vagi la gent i hi trobi tota
mena de coses estranyes dins del seu jardí, que es faci amic d’un lladre. Tot
allunyat de la recerca de moralitat típica dels contes i que construeix la seva
història a partir de la ficció pura, en aquest conte cap dels personatges ni dels
llocs s’apropen a la realitat.
L’estructura, en el
cas de Rodoreda també s’allunya de la convencional: plantejament, nus i
desenllaç. La proposta és una estructura que es basa en la força del discurs
del personatge dins un món il·lusori que es barreja amb la crua realitat. En el
cas del conte de Calders sí que hi trobem l’estructura clàssica encara que
plena de particularitats: home ric troba una mà, posa un anunci al diari i el
consell de l’últim visitant com a desenllaç.
Per concloure, les
dues obres estan plenes d’imaginació i de fantasia com a elements de superació
del realisme i apropant-se a un món interior tant de l’autor com del lector. Un
acte creador, un procés de recerca de la pròpia identitat. Els autors deixen
entreveure, mostren les coses en comptes d’explicar-les (tècnica flaubertiana).
Hem vist que empren recursos diferents però al cap i a la fi cercant
desdibuixar la realitat objectiva i cercant endinsar-se en la complexitat de la
societat i per consegüent de l’ésser humà. En llegir l’obra de Rodoreda, el món
psicològic m’embolcalla i m’atansa a qüestions del món interior femení, la seva
complexitat i dificultat, l’obra de Calders, no et deixa indiferent, et fa
pensar en tots aquests personatges tan variats i simbòlics com en el seu escenari
excèntric tot sabent que res està fet a la lleugera encara que aparentment
només sembli un escenari ampul·lós i bigarrat. Tot amb una pinzellada molt
particular de la collita de la meva imaginació i percepció, és clar.
Bibliografia
Arnau, C. (2003). Barcelona a les novel·les de Mercè Rodoreda. Revista de Catalunya.
Balaguer, J. (2003). Calders i l’autor de Déu. Publicacions
de Abadia de Montserrat. Barcelona.
Busquets, Ll. (1984). Consideracions sobre “Cròniques de la veritat oculta”. Gra de
Fajol. Núm. 10.
Calders, P. (1955). Cròniques de la veritat oculta. Edicions
62. Barcelona.
Campillo, M. (1990). Estudi introductori. Dins: Pere Calders,
Unitat de xoc. Edicions 62. Barcelona.
Casacuberta, M. (2005). Soles a la ciutat. L’Avenç. Barcelona.
David, R. (2016). Narració, dins Rotger, Neus (coord).
[Recursos d'aprenentatge] L'ABC dels Estudis Literaris. Termes crítics per a
l'estudi de la literatura. Barcelona: Oberta Publishing. https://materials.campus.uoc.edu/cdocent/PID_00229918/
Rodoreda, M. (1967). La meva Cristina i altres contes.
Edicions 62. Barcelona.
Vall, X. (1996). L’objectivisme en la narrativa catalana de
postguerra. Dins AA.DD.m Actes del desè col·loqui internacional de llengua
i literatura catalanes. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona.
Vidal, J. (1979). crítica del llibre Cròniques de la veritat
oculta de Pere Calders. Canigó. Núm. 617.
TV3. (2003). Pere Calders, L’home dibuixant. Dins la
sèrie “El meu avi” de TV3. [recurs d’aprenentatge]. https://www.ccma.cat/tv3/alacarta/el-meu-avi/pere-calders-lhome-dibuixant/video/3450151/
TV3. (2004). Mercè Rodoreda. Dins la sèrie “El meu avi” de TV3. [recurs
d’aprenentatge]. https://www.ccma.cat/catradio/alacarta/el-meu-avi/merce-rodoreda/video/172199/
[1] La vida de Mercè Rodoreda
va estar plena de dificultats, va tenir que viure a l’exili passant d’al·lota
benestant a supervivent.
No hay comentarios:
Publicar un comentario