#Mercè Rodoreda

 RODOREDA I EL FANTASIEIG

 

La fantasia, aquell somni diürn màgic que també hi apareix als somnis nocturns. Però, què és el fantàstic? Per què ens produeix plaer aquest món llunyà i irreal? Freud relaciona el plaer de jugar del nen amb el món creatiu del poeta, pel fet que la fantasia és creada per tal de substituir el plaer no satisfet en l’adult. Així, el poeta mitjançant la narració «juga» igual que ho fa un nen, crea un món de fantasia que està acceptat per la societat i, mitjançant la creació fantàstica, compleix un desig insatisfet. Els quals s’han creat per allò a què ha hagut de renunciar a la seva vida, allò que li ha provocat patiment ho transforma en un món on aquesta sofrença es disfressa en qualsevol altra cosa per tal de donar-li plaer. Igual que en l'elaboració del somni on apareix el contingut oníric latent i contingut oníric manifest «el desplaçament oníric i la condensació del somni són els dos manobres a 1' activitat dels quals podem atribuir d'una manera cabdal la configuració del somni» (Freud, 1885, 40). És a dir, darrere dels personatges i de les situacions, els autors literaris creen la seva «Katharsis». És el cas de la literatura psicològica moderna de la qual és màxim exponent l’autora catalana Mercè Rodoreda. En les següents línies tractarem de relacionar l’obra de Freud amb l’obra de Rodoreda, concretament amb el conte «el mar» dins de «La meva Cristina i altres contes» (2020), per tal d’aprofundir en el fantàstic rodoredià.

Segons Freud, l’adult quan deixa de jugar substitueix el plaer del joc pel plaer de les fantasies, les quals són producte de l’ésser infeliç «Els desigs insatisfets són les forces motrius de les fantasies, i cada fantasia específica és l'acompliment d'un desig» (Freud, 1924: 19). El poeta és el més alt representant de creació d’aquestes fantasies, que mitjançant l’heroi fa realitat els desitjos emmascarats de l’autor. I, inclús en aquelles obres en què l’heroi és un individu passiu, de qualitats «excèntriques», «en les quals el Jo també es conforma amb el simple paper d'espectador» (Freud, 1924, 21), dins les quals ens agradaria aprofundir, com l’autora les combina amb el fantàstic. L’obra de Mercè Rodoreda, en la seva primera etapa és fortament influenciada per la narrativa moderna «d’endinsar-se en la intimitat dels seus personatges» (Arnau, 1998, 216) i també per la realitat i, inclús, en alguns d’aquests contes «s’emmiralla l’exili» que va patir l’autora (Arnau, 1998, 219) com és el cas d’«Orleans tres quilòmetres», en altres contes Rodoreda explica la vida d’amics i familiars o persones que coneix directament o indirectament. En el seu segon recull de contes, Rodoreda aconsegueix un allunyament de la realitat per apropar-se més a la fantasia. Rodoreda, va manifestar que, a causa d’una decepció profunda sense especificar quina, va començar a escriure contes més fantàstics (Arnau, 1998, 228). Segons Arnau, Rodoreda empra l’element fantàstic amb uns personatges que acostumen a viure al marge de la realitat quotidiana i inclús en la soledat extrema que crearà personatges marginats «l’origen dels quals acostuma a ser una obsessió» (Arnau, 1998, 229) i els quals se senten dins d’un món estrany que els desemboca a viure històries fantàstiques de follia o bruixeria. La mort és un altre tema que Rodoreda empra per a representar les inquietuds i pors que habiten l’ànima humana i que l’ajuden a crear un ambient fantàstic dins dels seus contes.

En el conte «El mar» dins «la meva cristina i altres contes» Dos homes s’hi troben i parlen sobre la vida tot fent servir el mar com a punt de connexió per a explicar les seves inquietuds. El personatge alt i ben plantat sent preferència pel mar mentre que l’altre amb aspecte malaltís sent atracció pels portaavions, tot amb tot, els dos temes són una metàfora de les seves personalitats, l’alt de més tranquil·la i l’amic de més inquieta, tots dos s’asseguen en un banc al costat d’una dona que li dona menjar a una cadernera que té dins una gàbia. El diàleg entre els dos amics podríem catalogar-lo d’obsessiu, l’un amb el mar i l’altre amb els successos bèl·lics, la dona amb la gàbia que explica l’aparició del seu marit com si fos un fantasma també la podríem qualificar de follia. Segons Arnau, Rodoreda empra la flama i la por com a elements fantàstics, «una figura fantasma a dins d’un llençol que li venia balder i que es movia com la flama d’una espelma amb el vent» (Rodoreda, 2020, 33). En el conte de Rodoreda, els dos homes observen passivament el patiment que explica la dona i l’infortuni dels dos nens perduts «Miri, que la mare dels nens ensenyi el que vulgui. Tant se me’n dóna.» (Rodoreda, 2020, 39), aquest comportament de l’heroi excèntric que veu com espectador el patiment dels altres, segons Freud, és degut al fet que el Jo del poeta també es conforma en ser un espectador. La por, Rodoreda també la introdueix sovint escenificant un món estrany «És que a dins hi ha pobles ensorrats: és que jo no puc mirar aquest desfici de l’aigua sense quedar regirat de dalt a baix» (Rodoreda, 2020, 23). Però, d’on l’autora n’extreu el rovell de l’ou és en les foscors de l’ànima, en les culpes, els pecats, les obsessions, els secrets. «i de seguida pregunta per la Carlota, la nostra filla, que va morir de pulmonia als quinze anys, i em carregue les culpes a mi» (Rodoreda, 2020, 34).

Rodoreda en el recull de llur obra, el somni és ben present, les narracions oníriques dins de  llurs contes tenen un valor essencial. Rodoreda acostuma a relacionar el somni amb el color blau com en el conte «una fulla de gerani blanc» on el protagonista al final del relat és «embolcallat per un ambient oníric de característic color blau» (Arnau, 1998, 233). I, que potser Rodoreda l’ha relacionat amb l’amor o amb la mort?, així com el color blanc el relaciona amb l’ànima, amb el traspàs tal com ens fa saber Arnau, el blau sembla ser l’avantsala de tot allò misteriós. Així doncs, els somnis són per a Rodoreda una eina, un mitjà per a expressar els deliris dels seus personatges, els seus traumes i desitjos, i també per a crear un ambient més fantàstic. També els empra per crear un contrast entre la realitat i la fantasia, o inclús per a aprofitar la fina línia que existeix entre la vigília , el somni i la realitat «Una nit em vaig quedar cega, ben cega [...] d’entremig del negre [...] es va anar acostant una figura fantasma» (Rodoreda, 2020, 33).

Tot amb tot, la Mercè Rodoreda empra els trets fantàstics sobretot en l’obra «La meva Cristina» i s’allunya de la narració més autobiogràfica feta fins a «Vint-i-dos contes». Rodoreda se submergeix en les profunditats de l’ànima humana, en la solitud, en la manca d’afecte, en la por, les culpes, les obsessions, les guerres, la mort. El que hi ha d’amagat darrere d’aquests elements, potser, tal com diu Arnau, «hi ha una experiència de la vida, una visió del món, una visió, aquí, des de la soledat» (Arnau, 1998, 238). Llavors, seguint la línia de Freud, aquests personatges passius, excèntrics són una necessitat de l’autora per a cercar el plaer? Un plaer d’allunyar-se del món perquè aquest li ha fet mal? Freud (1885) diu que darrere de les narracions l’autor cerca el plaer d’allò que no ha pogut aconseguir en la seva vida real, que després es manifesta durant el somni, i que s’oculta amb la condensació i desplaçament. També l’obra rodoreriana sembla un «jeroglífic» de paraules i situacions condensades i desplaçades per censurar allò que pateix l’autora, i que tal com ella mateixa va manifestar, va ser aquella decepció el que hi ha darrere de les seves fantasies. El que és clar, és que la narrativa rodoredina és tràgica, els seus personatges amaguen secrets i traumes, en definitiva és «un drama punyent» (Arnau, 1998, 223). Darrere la seva narració existeix l’autora que sent una atracció per la soledat i l’amor viscut de manera dolorosa, i pel record lligat a la infantesa, però, també té una gran sensibilitat i capacitat per a crear una escenificació màgica de la natura que explica la seva passió per les flors. Bé, amb conclusió i seguint el fil de Freud, sembla que darrere del fantasieig del poeta hi ha l’adult que mira d’esquitllentes el nen que un dia va ser, que jugava feliç. «Potser escric per afirmar-me, per sentir que sóc»

Bibliografia

Arnau, C. [Carme]. (1998). "Mercè Rodoreda, contista (1933-1974). Una aproximació a la seva evolució i influències".Actes del primer Simposi Internacional de Narrativa Breu, a cura de V. Alonso, A. Bernal i C. Gregori, València: Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana. (pp. 215-239). Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.

Freud, S. [Sigmun]. (1924). El poeta i el fantasieig, trad. Josep Murgades, (pp. 17-23). Els Marges.

Freud, S. [Sigmun]. (1885). L’elaboració del somni. A Freud, S. [Sigmun]. La interpretació dels somnis. Trad. Joan Leita. (pp. 9-41). Barcelona: Empuries.

Rodoreda, M. [Mercè]. (2020). El mar. A Rodoreda, M. [Mercè]. La meva Cristina i altres contes. (pp. 21-41). Edicions 62. Barcelona.

Rodoreda, M. [Mercè]. (2019). Vint-i-dos contes. Edicions 62. Barcelona.