EL VIATGE DE GAIA

 CAPÍTOL II

El vel de Maia

Els homes més forts són els que

 s’han plantejat com és la realitat.

                                     Platón

El pes, l’olor, i aquell món alternatiu a la seva realitat a l’altre costat de la tapa, tot guardat dins d’un espai tan petit que cabia a la seva ma, carregat de miler de matisos que  construïen lletra a lletra un món imaginari dins seu, com per art de màgia, on cada finíssima pàgina podia refugiar amor…, odi, venjança, perdó, misteri, claredat, vida, mort, llum, foscor, alegria, tristesa. Aquell món que podia viure sense perill i sense moure’s d’aquell butacò mollenc i segur, en aquell racó on la llum arriba de la finestra quan era dia o de la lampareta quan era fosc, però llum sempre hi havia en aquell racó.  Maia passava hores gaudint del seu hobby preferit, mentre, a la seva vida les hores li eren buides, flonges i insípides. L’ofici de mare, que sempre li havia omplert els racons de núvols de cotó de sucre ara només li havia deixat el record del sabor i el pal a la ma. La seva jornada s’havia reduït a unes poques hores a la setmana. El seu fill ja contava vint-i-cinc anys i s’havia independitzat feia uns mesos. Casa seva tenia dues habitacions, una cuina i dos lavabos que el seu cos habitava durant unes hores del dia i una tercera estança que s’obria pas amb una estora de fibres vegetals ordida amb fils de lli de color marró fumat que esmorteïen les trepitjades cap a la butaca vintage amb estructura de fusta gastada i encoixinada en color crema descans encarada al finestral de porticons de color blanc oberts per rebre la claror que il·luminava una petit moble de ferro gastat, suport per a la torreta de lliris blancs, companyia inseparable del llibre que descansava damunt de la tauleta de canyes de riu amb base de fusta, i del butacó. Només el quadre abstracte amb esquitxades confortables  que guaitava a la paret del darrera de la butaca, era l’únic testimoni dels portals que allà s’obrien, allà tot era possible, centenar de portes a un altre món restaven enquadernades a la llibreria esperant ser obertes. Allà en aquell racó és on es perdia la seva ànima.

 Allà en aquell racó és on es perdien els seus pitjors records.

Feia una setmana de l’incendi i la mort del seu marit quan caminant sense rumb va anar a parar davant del que va ser casa seva i que ara no era més un derelicte enfonsat sota un mar de cendres. Maia es va tirar a terra sanglotant sense consol, el seu pensament revivia una vegada i una altra els últims esdeveniments que li havien fet anar aigua avall.

– Quina probabilitat hi havia perquè li succeeixin a una mateixa persona, en tan poc temps, tal magnitud de tragèdies?

Quan a la fi es va relaxar, va anar aixecant de mica en mica el seu rostre. Duia ses ombres mortes: la seva cara reflectia tot el patiment que estava passant; els seus ulls cansats estaven apagats i amb un lleuger color vermell a l’escleròtica i en les parpelles; les ulleres d'un profund color beix fosc acompanyades d'una inflamació considerable sobresortien més que les seves pestanyes, la seva pell s'havia tornat pallosa i l’expressió dels seus llavis, blanquejats i esquerdats, era obliqua de tristesa. Portava els cabells lligats amb una cua embullada. Mai s’havia vist en aquelles condicions, ella sempre tan alegre i presumida, mai deixava res a l'atzar, tot ben col·locat, acolorit, planxat ... I Zas!, en qüestió de minuts la teva vida se’n va per l’aigüera.

Entre paraules tenyides de pena, que fins i tot donaven la sensació de ser massa pesades per sortir de la seva boca, i mirant el sostre com si hi hagués algú, es lamentava de tot el que havia esdevingut amb detall. Però en el transcurs del seu monòleg intern, Maia va canviar el seu estat d'ànim i la tristesa va donar pas a la ràbia mentre  recordava tot el que li havia passat, i això feia que l'energia i l'expressió del seu rostre canviessin, fins i tot, podria dir-se que semblava més animada ... 

–Oh, nit que m’has robat!

–Oh, nit que has portat so de mort!

–Oh, nit per què has encès el llum? 

–Tal vegada, perquè la mort pugui passar?

Murmurava paraules a l'aire, sense rumb, amb llenguatge teatral i arcaic fins i tot. Semblava que la tragèdia i les llegendes l’havien trastocat. Al poc, Maia es va quedar pensativa, absorta, amb la mirada perduda...